8 de Desembre de 2015

​

El psicòleg i el símptoma

Una de les principals funcions del psicoterapeuta és descobrir quina és la funció que el símptoma té a la vida del pacient, i perquè és tan important per a un psicòleg saber què hi fa allà el símptoma, quina funció té, perquè li cal, al pacient, aquell símptoma? Som-hi.

​

En general, no cal parlar de salut mental, pensem en qualsevol tipus de salut: econòmica, fisiològica, global… Un símptoma és un avís, un senyal, que alguna cosa no està bé. Si pensem en un constipat, els símptomes són, per exemple: dolor articular, febre, calfreds, esternuts, etc. Agafem-ne un qualsevol, la febre per exemple, quina funció té, perquè ens serveix? Tot i ésser tan desagradable i fer que ens trobem tan malament, ens avisa que alguna cosa no va bé, que quelcom s’hi ha colat al nostre organisme i ens està fent la guitza. I perquè ens va bé?, va bé aquest símptoma? Doncs perquè els virus i bacteris viuen dins del nostre organisme si la nostra temperatura corporal és de 37°, si la temperatura puja a 38-39°, es moren. Ja tenim el benefici, la funció descoberta!

​

Els esternuts: són incòmodes, molt però serveixen per expulsar del cos els virus o bacteris que han quedats enganxats als mocs fabricats pel cos que els deixa allà encapsulats i asfixiats. Ja hem trobat en què ens beneficia. I què té a veure això amb els trastorns psicopatològics? Doncs que el símptoma també té una funció per la persona que pateix psicològicament, i tot i que pot semblar impossible, també li aporta alguna cosa bona. L’ajuda en certa manera a viure, i saber aquesta funció que té, o aquesta funció que li ha donat la persona, ens podrà ajudar a guiar a la persona que ella mateixa pugui desenvolupar aquesta tasca, aquesta funció ella sola, sense haver de recolzar-se en una crossa, en aquesta ajuda que li ofereix el símptoma però que és una ajuda enverinada, perquè no fa més que recordar-li que ella sola no pot, que si no fos pel símptoma, ella sola no podria, que si no fos pel símptoma, ell no se’n sortiria sol. Una manera de definir perquè serveix, és veure’l com un mitjà de comunicació, hi ha alguna cosa que la persona no és capaç de verbalitzar i la seva manera de dir-li al món que no se sent bé, que alguna cosa no li sembla bé, que no està bé, és deixant al símptoma que parli per ella. Li pren la veu, i de vegades, depenent de la patologia, el cos o fins i tot la vida, no hi ha res que li vaig millor al símptoma que aconseguir que la persona dissociï el cos de la ment, perquè si la ment (que no el cervell) de la persona s’aliena del cos, aquest símptoma es pot apoderar d’aquest cos sense criteri, sense voluntat, i viure la seva vida, com ell vol (el símptoma, és clar). Una altra cosa que ens ajuda a saber què fa allà aquell símptoma, és veure quin forat ha vingut a omplir, perquè un símptoma s’apropia del cos o de parts del cos d’una persona si hi ha forats. Tornem a l’exemple del virus que ens provoca un constipat.

​

Un virus o un bacteri, s’aprofita que estem baixos de defenses per atacar-nos i instal·lar-se al nostre cos, perquè hi ha manca de cèl·lules que ens defensen pel nostre torrent sanguini, o el que és el mateix, hi ha “forats”, hi ha mancança de defenses. De la mateixa manera se n’aprofita el símptoma. Si a la nostra persona li manquen per exemple: habilitats socials, capacitats de comunicació assertiva, autoestima, criteri, voluntat, i un llarg etc. aquests forats són els que ocuparà el símptoma.

​

Molts cops, quan ens trobem en hores baixes, un símptoma se’ns instal·la a casa, com un okupa. De sobte, no sabem com, però ens han canviat el pany, les claus que fèiem servir per entrar i sortir de casa ja no serveixen, ja no som amos de fer i desfer com volem, perquè hi ha un altre (el símptoma) que porta el timó de la nostra vida, i la sensació de pèrdua de control és la que porta a la persona a cercar ajuda psicològica, de vegades tenint molt clar quin és aquest okupa que se li ha instal·lat a casa (símptomes molt aparatosos, que són molt sorollosos, que és molt evident que s’han instal·lat, com poden ser els símptomes de la bulímia o d’un trastorn obsessiu compulsiu) però d’altres molt més discrets i sigil·losos (com en patologies com la depressió o el dol patològic).

​

Tanmateix, sigui com sigui, serà tasca del psicòleg clínic posar-se la gavardina, treure la lupa i posar-se a buscar proves, indicis, detalls, etc. que desemmascarin la funció del símptoma i el facin fora d’un cos i una vida que no li pertany.

​

Una forta abraçada,

Rebeca